Hola! El meu nom és Cayetana. Sí, ja se que direu que no és un nom gaire comú per una gosseta patanera però no l’he triat jo i, si us dic la veritat, ja em sento força identificada amb ell. Com tots els noms, si quan te’l posen esta ple de sentiments llavors es torna el més bonic del món.
Segons m’ha dit vaig néixer a Sant Fost de Campsentelles al febrer encara que ningú sap exactament on. No ho recordo be, només tinc petites imatges que es repeteixen sense cap ordre.
Recordo estar dins de la panxeta de ma mare i la sensació és de relaxació i tranquil·litat però de cop la següent imatge es torna bruta i dolorosa, algú m’agafa, una mà gran i freda, em prem, quasi no puc respirar.
La mà m’aixeca i amb força em llença a terra.
Un cop. Dolor. Por. No entenc res. Tot es torna fosc, tot es torna fred. Una bossa de plàstic que es tanca. No puc respirar. Si us plau, on son els meus germans i la meva mare?
La següent imatge és de silenci. El dolor al cap no em deixa dormir. La sensació de solitud es tant forta que no tinc temps de tenir por. Ja esta? Això és la vida? No pot ser. Ploro.
Una mà petita i calenta m’agafa. Una mà diferent. No sento cap soroll, no puc veure la seva cara. Ja no estic al terra. M’acaronen. No tinc por però el dolor segueix.
Una altra mà més gran s’uneix a la petita mà que m’ha agafat i sento els seus cors bategar ràpid. Estan preocupats per mi, al meu voltant apareixen paraules d’amor, l’escalfor d’aquestes paraules em reconforten. El fred poc a poc va desapareixent, el dolor segueix viu però els seus dits suaus sobre la meva panxeta i acaronant el meu cap em fan sentir segura.
Cal portar-la a la protectora i al veterinari!
Escolto per primera vegada aquestes paraules. Moviment, gent, veus, nervis,.... i de cop unes mans diferents. Aquestes es mouen pel meu cos sabent on buscar, troben de seguida el cop, dolor, de sobte com una picadeta de mosquit i el dolor desapareix. Ja no hi ha dolor, per fi. Dormir. A veure si quan em desperti puc començar a viure.
Ara ja porto dos mesos en tractament amb els meus veterinaris i rebent totes les atencions dels meus amics de la prote. Fa poc jo no tenia ni idea de que era una veterinària i molt menys una voluntària però ara ja soc tota una experta. A veure.... una veterinària és com una mare però molt, molt, molt pesada que t’està tot el dia preguntant si estàs bé, si has menjat, si has fet caca, si et fa mal aquí o allà, si has fet pipi,.... i no només això, si tinc febre, i amb això si que estic enfadada! No hi ha una altra forma de mirar si tinc febre? Què ficar-me el termòmetre pel culete? Soc petita però em fa vergonya. Però se que no em puc enfadar en realitat perquè se que m’estimen moltíssim i encara que els hi faci mal si m’ha de punxar ho fan.
I una voluntària de la prote és com una avia. Tot son mimos, em deixen fer totes les bojeries que vull, juguen amb mi, em donen alguna “chuche” i ens passem l’estona fent petonets. A vegades es pensen que no les escolto i jo se que parlen de mi. Es posen serioses i preocupades per la meva salut, i a vegades els hi veig caure una llàgrima.
Soc petita però no soc tonta. Se que el cop que em van donar al néixer ha afectat molt al meu organisme. Se que cada dia de vida és un regal que vull aprofitar minut a minut. Potser no puc escoltar, potser no veig gaire bé, i cada vegada que tinc un atac nerviós sento un dolor terrible dins del meu cap.
Tinc molt clar que tot pot acabar en qualsevol moment. Que puc tenir una aturada respiratòria o una crisi nerviosa. Ho sé però ara ja no em fa por. Jo vull lluitar per viure i se que no estic sola. Cada dia ho tinc més clar.
Tinc una família molt especial i molt gran. I us puc assegurar que no tinc cap rancúnia pel que em van fer. M’agrada jugar, m’agrada estar envoltada de vosaltres i m’agrada treure-us un somriure. Això és el més important!
La meva família ha estat consultant a importants veterinaris i han decidit fer-me unes proves molt específiques a un Hospital de BCN on son especialistes. Em faran una visita de neurologia, una ressonància i m’hauran d’extreure líquid cefaloraquidi per analitzar-ho. Això se que té amoïnades a les meves amigues de la prote per l’elevat cost que té. Francament jo no se que son els diners però per la carona que fan crec que una cosa complicada d’aconseguir.
Aquest matí han parlat amb mi i m’ho han explicat. Ja han tancat les proves i han acceptat el pressupost. Se que faran tot el que calgui per la meva salut. Jo faré tot el que pugui per posar-me be!
Només us vull demanar un favor a tots i totes els que podeu llegir les meves paraules. Només soc una gosseta patanera però puc sentir dolor com tu, puc tenir por com tu, si em dones un cop em fa mal i si em deixes de costat m’envairà la fredor de la solitud. No ho oblideu mai i sigueu la ma dolça i calenta que ens acarona, mai la ma freda i gran que ens copeja.
Si us plau, mai deixeu de ser la nostra veu.
Si ens vols donar un cop de mà:
Mercat Solidari de Vallès Natura. Diumenge 17 d’abril de 10h a 20h. Avda. de Burgos, 19, Mollet.
Hospital Veterinari Movet de Mollet del Vallès. Guardiola de Vallès Natura.
Vallès Natura. IBAN ES86 0081 0013 6100 0165 3071
Gràcies.
Entradas
