Llegeixo, horroritzat, un dels
últims posts del blog del Toni Valle, responsable de la Protectora d’Animals
Vallès Natura, en què explica la trista sort de molts gatons i gossets que els
amos sacrifiquen perquè —diuen— no els poden mantenir per culpa de la crisi. Si
vols que visquin dignament tenir animals té un cost, és cert, però també fumar
cada dia o anar a prendre la cerveseta amb els amics. La Cristina i jo preferim
menjar una mica menys (que ja ens convé), estar-nos de sortir un dia i vestir
menys a la moda, però als nostres quatre fills peluts, perquè són els nostres
fills, no els falta de res.
Aquesta barreja d’imbecilitat
i filldeputeria que caracteritza els humans fa que sempre paguin els plats
trencats els éssers més indefensos i purs de la Terra, els animals. Ho ratifico:
som entre imbècils i fills de puta. I dic imbècils perquè fem imbecilitats. La
més gran treballar, treballar i treballar per pagar factures, rebuts i la famosa
hipoteca dels collons, no fos cas que els nostres amics dels bancs ens fotessin
la casa. Treballar i oblidar, pel camí, el gust que té un tomàquet de debò o una
poma. Mengem merda i a sobre ens sembla deliciosa. No tenim cap qualitat de vida
i ens sembla que som uns triomfadors. I dic fills de puta perquè vivim, i ho
justifiquem, en la societat del tot s’hi val. El capitalisme sempre s’ha
preguntat què és la justícia per negar-la: «El món és injust, no hi podem fer
res, hi ha terratrèmols, huracans, inundacions... Molts innocents moren, no hi
podem fer res», i es queden tan amples. I aquest és el discurs fàcil perquè els
imbècils hi caiguin de quatre potes. «Com que a la natura hi ha injustícia,
nosaltres també som injustos». No: a la natura no hi ha justícia ni injustícia,
la natura és amoral. Qui pot ser moral som nosaltres, que per això som humans i
tenim el tribunal de la raó que ens legisla. Però preferim argumentar totes les
maldats de la Terra per justificar no ser humans. Continuem sent profundament
infeliços perquè som envejosos, i a sobre fanfarronegem perquè cobegem béns
mentre oblidem el gust dels tomàquets i les pomes. Abandonem els animals, els
assassinem perquè no els podem mantenir, deixem de ser humans cada dia i ens
adormim les consciències amb Tele 5 i el Jorge Javier Vázquez. La Cristina i jo,
de grans, ens agradaria retirar-nos a una illa grega on la gent encara sigui
culta, neta, bella, desvetllada i feliç, i on estimin els animals i encara
dignifiquin la seva condició d’homes. I penso durant uns instants en els gatons
i gossets que moriran per culpa d’imbècils i fills de puta que no tenen cor ni
ànima. Però ells continuaran fumant, anant a fer la podrida cervesa i mirant el
futbol dels collons cridant com cromanyons cavernícoles, i se sentiran uns
triomfadors.
A la fotografia, podeu veure el
nostre fill petit, el Lenin. Dorm tranquil perquè se sent protegit i estimat.
Sap que té una llar, uns papes i uns germans que l’adoren. I potser, d’alguna
manera, la Cristina i jo, salvant el Lenin i el Trosky, sentim que també hem
salvat una mica tots els gatons abandonats de la Terra. Hi ha molts Lenins i
Troskys que només demanen amor i en donen sense mida. Tenim l’obligació de
construir un món moral, comencem pels animals. El capitalisme no ho és. No
treballem i treballem només per pagar factures, rebuts i els terminis de la puta
hipoteca que no s’acaba i que hem de tornar perquè no ens fotin la casa, perquè
ja no som res, màquines de fer calés per desprendre’ns-en a l’instant i lluitar
contra els descoberts dels comptes. Tenim l’obligació de construir un món moral
i el dret i el deure d’estimar sense mesura. Només així, algun dia, complirem el
destí que ens van imposar els déus fent-nos regnar sobre totes les
espècies.
© Israel Clarà,
2013
Entradas
