(Dediquem
aquest escrit al Toni i la Cristina, de l’Hospital Movet, els primers pares del
Lenin, a qui van salvar la vida)
Ara fa quatre mesos que la
Cristina i jo vam arribar a Mollet amb el Xaman i el Moix, els gats que ella ja
tenia des de feia anys.
L’arribada a la nova casa
els va afectar de manera diferent: només obrir la porta, el Xaman va fer un cop
d’ull general i va recórrer tots els racons investigant i sorprenent-se pel nou
espai; el Moix, en canvi, tan conservador com és, no les acabava de tenir totes
i, per si de cas, va decidir refugiar-se dalt de la nevera, potser per veure-ho
tot amb perspectiva. S’hi va passar tres dies i només baixava per menjar, beure
i anar al lavabo.
La vida anava transcorrent
amb les presses i atabalaments lògics que suposa un trasllat, però érem feliços
amb la il·lusió de començar una nova vida tots quatre. Com que no estàvem prou
distrets, tot passejant un dia pel centre de Mollet amb un amic, vam passar per
davant de la clínica veterinària Movet i vam veure que hi havia una sala amb
gatons que esperaven ser adoptats. El nostre amic, feia anys, n’havia anat a
buscar un. La cosa va quedar així, però des del primer moment se’m va passar
pel cap la idea d’augmentar la família gatuna i, al cap d’uns dies, vaig
preguntar a la Cristina què li semblaria que n’adoptéssim un. Ella es va
emocionar molt, però em va aclarir que un no, que posats a adoptar com a mínim
se n’havien d’adoptar dos perquè es fessin companyia i l’adaptació fos més
senzilla. Dit i fet! Ens vam posar en contacte amb el Toni, l’encarregat de la
protectora de Vallès Natura a Mollet, i li vam explicar el nostre desig. Vam quedar
un vespre perquè ens ensenyés els gatons i se’ns va plantejar el dilema lògic
de quin escollir. La Cristina em va dir que no em preocupés, que ja serien ells
els que ens escollirien a nosaltres, i que nosaltres els rebríem encantats i
els ompliríem de petons. Així va ser: el Lenin, blanc i atigrat i amb el musell
rosa, i el Trosky, negre com la nit i amb ulls d’entremaliat, ens van començar
a fer gràcies, magarrufes i a allargar-nos la pota i demanar-nos amb la mirada
que els portéssim a casa per convertir-nos en els seus «papes». Havien de ser
tots dos perquè ja eren com germans després de les setmanes que havien estat
junts esperant una família.
En arribar a casa, tot i que
els primers dies d’adaptació del Xaman i el Moix van ser difícils, amb alguna
bufada i cleca incloses, tot va transcórrer dins la normalitat. Els petits
dormien al nostre llit entremig de tots dos i, de tant en tant, ens feien
alguna llepadeta o carícia amb les potes. Sempre estaven junts, jugant,
llepant-se, fent combats i empaitant-se. Que feliços que van ser de veure que,
per fi, tenien una llar amb uns pares que se’ls estimaven amb bogeria i dos
germans grans que, nalgrat estar una mica gelosets, els cuidaven, protegien i
alliçonaven quan calia.
Ja han passat quatre mesos
des de l’arribada dels petits a casa i realment podem dir que l’experiència ha
estat meravellosa, ja que tots sis som molt feliços. Convidem tothom que li
agradin els animals que faci aquest acte d’amor acollint uns éssers vius que,
per molt poca feina, ho donen tot a canvi. Van passant els dies i el Lenin i el
Trosky creixen molt de pressa. encara que per a nosaltres sempre continuaran sent
aquells dos gatons tendres i dolços que un dia ens van escollir per sempre.
ISRAEL I CRISTINA
Mollet,
setembre 2012
Entradas
