LA MIGRACIÓ DELS OCELLS

Ocells de tant sol uns grams assoleixen el repte de viatjar durant milers de kilòmetres per arribar als llocs de reproducció o els d’hivernada. Pel mig creuen mars, deserts, cadenes muntanyoses i s’enfronten a perills imprevisibles (depredadors, tempestes, manca d’aliment i/o d’aigua en els llocs d’aturada i descans, etc.). Per fer-ho, solament compten amb les seves ales i els greixos que acumulen i que utilitzen com energia de vol, així de fàcil i sostenible. Els ocells, guiats per un mecanisme biològic, volen en la direcció del seu destí, amb una força interior “inquebrantable” que els empeny i que en moltes ocasions significa el patiment i la seva mort.

Malgrat això, es coneix que fan escales migratòries per tal de descansar, hidratar-se i agafar de nou reserves de greix. Per això és tan important garantir la tranquil·litat en les zones que usen per aturar-se, i així està recollit per les lleis ambientals. No garantir aquesta protecció significa que acabarien amb els seus greixos, per desprès morir d’inanició, perquè en els períodes migratoris la força que els empeny és més forta inclòs que la supervivència immediata, i no tenen la capacitat humana de reflexionar sobre la seva condició.

No és rar quan es fa una sortida en barca pel Mediterrani en època de migració observar com ocells diminuts, que en condicions normals mai s’exposarien a curta distància d’una persona, arriben a posar-se a coberta, propers a les persones, immòbils, exhausts, intentant recuperar-se de l’esforç espartà per desprès alimentar-se del que trobin a la barca i sortir de nou en vol, en direcció a la seva meta com si fossin atletes heroics en el seu objectiu. Podem arribar a imaginar-nos les imatges, però si poguéssim posar una càmera i observar tot el que fan i els hi passa durant el seu trajecte, crec que molts ens sentiríem avergonyits de les nostres limitacions d’humans.

Gallecs, una ZEPA (Zona d’Especial Protecció per les Aus), és una zona d’aturada d’ocells durant les seves migracions, una petita illa de menys de 7 kilòmetres quadrats enmig d’un entorn urbanitzat. Milers d’ocells migratoris usen Gallecs cada migració, com taula de salvació en un mar d’asfalt, per poder descansar i alimentar-se.

Malauradament, la falconeria, una tècnica de caça que s’utilitza amb una alta efectivitat per espantar ocells en aeroports i abocadors, no garanteix la tranquil·litat suficient per tal que els ocells puguin recuperar-se del seu esforç en aquest espai protegit, l’únic d’aquestes característiques a tota la plana del Vallès. Perquè som tan summament egoistes els humans? Ho ocupem tot, maneguem tot, no solament per viure sinó també per oci, aliens al patiment dels altres éssers vius, omnipotents en el nostre oci i desitjos que podem considerar com el fet més important de la terra, per damunt del respecte a la biodiversitat, a les lleis que s’han fet per garantir un mínim d’equilibri, fins i tot en els espais que s’han protegit per salvaguardar algunes engrunes de natura del nostre desig salvatge de depredació sobre el medi natural.

Com pot ser que les administracions, els estats, a la pràctica no respectin allò més elemental que van ratificar en el Conveni de Bonn de les espècies migratòries d’animals silvestres? La vergonya dels que decideixen recau sobre els ciutadans, i provoca la impotència, perquè les administracions no han estat mai a favor de l’indefens o de l’equanimitat, sempre han posat el seu esforç en desequilibrar la balança. Al contrari del conte, la bella no sedueix a la bèstia, i la bèstia l’esclafa sense parar l’atenció en la seva melodia, en els seus colors, en les seves habilitats, en les seves virtuts.

Xesco