Fa unes poques hores hem passat per la colònia de gats de la illa de cases de Pau Claris per alimentar-los i veure si tots estaven bé.Només entrar hem vist el que no voliem veure. La gateta més petita havia mort, la més petitona del grup, una preciositat de color blanc i negre no havia superat el fred de la passada nit.
No us puc descriure els sentiments, ràbia, impotència, tristor, fred, vergonya, .... no us els puc explicar perque em trenquen per dins i encara us estic escribint amb la seva imatge al cap.
El darrer cop que vam estar amb ells la vaig tenir a les mans, la vaig sentir bategar, la vaig mirar als ulls. Com encara no teniem on portar-los vaig pensar que per un parell de dies més no passaria res. Que la seva situació estava a punt d'acabar i trobariem un refugi perque es trobés acollida.
Com vaig poder ser tant imbecil de deixar-la?
Treus decenes i decenes d'animals del carrer, molts es queden a les teves mans, no hi ha dia que no els tinguis al cap, i malgrat tot això mai t'acostumes quan perds a un.
Ho sento petita, ho sento molt. Ara mateix no tindria prou paraules per demanar-te perdó. Quan lluites, perque això és una puta guerra per defensar als animals de l'egoisme de l'èsser humà, quan lluites ho fas amb el cor a la ma, fent el que creus millor en cada moment, ningú t'ensenya, ningú, i per desgràcia per ella, aquest cop em vaig equivocar.
Podria tancar una porta i fer cap una altra cosa que no em dones aquests cops però no puc. Aquesta sensació de buidor que tinc ara mateix la fare servir per agafar forces i continuar lluitant per la resta de gats d'aquest grup. No vull perdre a cap més, ni vull, ni puc.
Se que tornare a plorar ben aviat però també se que per cada un que perdem hi ha molts més que fan camí amb les seves noves families.
Ho sento petita. Si us plau, estiguis on estiguis dona'm un cop de ma per continuar lluitant.
Entradas
